Riiiiiing! 07:00 del matí de diumenge.
Amb els ulls encara tancats, el primer impuls és buscar el botó de «fer un pensament» i amagar-se sota el llençol. És diumenge, el dia fet per descansar. Però avui és diferent. En qüestió de segons, la mandra desapareix de cop i obrim els ulls de bat a bat amb una descàrrega d’adrenalina.
Avui no ens fan falta els cafès per activar-nos; el que ens mou és l’emoció pura de saber que anem en camí de conèixer, de primera mà, l’ànima i el batec del celler Sangenís i Vaqué.
🚗 De la plana a la llicorella: Un viatge a través del paisatge del vi
Deixem enrere Sabadell amb el cotxe encarat cap al sud, mentre la llum del matí comença a banyar l’autopista. Davant nostre, un viatge que és molt més que quilòmetres; és una transició absoluta de paisatges, colors i maneres d’entendre la terra.
La primera parada visual és el Penedès. Des de la finestra, el paisatge s’obre en una catifa verda i ondulada, dominada per una sensació d’amplitud infinita. Són vinyes ordenades, amables, que creixen en una plana lluminosa custodiada de lluny per la silueta de Montserrat. L’horitzó aquí és ample, relaxat, respira la tradició del cava i de les grans extensions on el raïm s’omple de sol mediterrani.
Però a mesura que avancem i ens endinsem a la província de Tarragona, la terra comença a canviar de caràcter. La plana es plega, l’asfalt es torna sinuós i les línies rectes desapareixen.
De cop, el paisatge es torna salvatge, abrupte i monumental. Entrem al Priorat.
Aquí la vinya ja no reposa en planes còmodes; aquí la vinya lluita i s’agafa com pot a les penedes de llicorella, en uns costers impossibles que semblen relliscar cap als barrancs. El verd amable del Penedès es transforma en un mosaic de tons foscos, pissarres brillants i terrasses heroiques tallades a la muntanya.
L’arribada a Porrera n’és la culminació: un poble de pedra encastat a la vall, on l’olor de terra humida i llicorella ho inunda tot. Hem deixat enrere la dolçor de la plana per entrar al temple de la viticultura heroica. Ja hi som, i el cor ens batega ben fort.
🍇 Portes obertes a la història viva del Priorat
Aparquem a Porrera amb els ulls plens de paisatge i, res més baixar del cotxe, la sensació de vertigen es transforma en calidesa pura. Allà ens esperen la Maria i el Roger. No hi ha formalitats ni distàncies; ens reben amb una d’aquelles abraçades fortes, de veritat, que et fan sentir com a casa des del primer segon.
Entrar a Sangenís i Vaqué no és fer una visita turística qualsevol; és que et donesin les claus de casa seva. Ens obren les portes de bat a bat de la seva bodega per endinsar-nos en el seu llegat familiar, compartint amb nosaltres molt més que espai i vi.
«Vins heroics nascuts de costers impossibles, on el silenci, la història i la terra es fonen en cada copa»
Amb ells, la conversa es transforma ràpidament en una autèntica classe magistral sobre la viticultura heroica. Escoltar la Maria i el Roger és entendre el Priorat des de les arrels: ens parlen de la duresa de treballar uns costers on les màquines no poden arribar, del miracle de veure créixer els ceps vells directament sobre la pissarra i de la història d’una comarca que ha sabut ressorgir gràcies a la tenacitat de la seva gent. Una lliçó de respecte per la terra, de passió i d’esforç humà que ens deixa fascinats i amb ganes de saber-ne molt més.
🍯 On neix la màgia: la saviesa del passat en les cisternes de ceràmica
Iniciem el recorregut endinsant-nos al cor del celler, precisament a la sala on sorgeix la màgia de convertir el most en vi, aquell espai sagrat on els llevats fan silenciosament la seva feina. Anem amb els ulls ben oberts, preparats per veure les típiques fileres de grans dipòsits d’acer inoxidable que dominen la majoria de cellers moderns. Però aquí, el primer que ens sorprèn és un silenci visual absolut d’acer. No n’hi ha.
Davant nostre s’alcen unes estructures imponents que respiren història. La Maria i el Roger, amb un somriure de complicitat, ens expliquen el motiu: ells continuen utilitzant les cisternes ceràmiques subterrànies, aquelles que van ser construïdes i acuradament reformades pel pare de la Maria fa ja molts i molts anys.
Ens confessen que no és una decisió romàntica, sinó científica i de respecte al producte. Després de fer moltes proves i comparatives, han constatat que els grans vins necessiten la saviesa del passat. En aquestes parets de ceràmica, els llevats autòctons es troben molt més còmodes, la temperatura es manté estable de forma natural i la fermentació flueix d’una manera molt més noble i pausada. És el secret de la tradició posat al servei de l’excel·lència; una elecció que demostra que, a vegades, fer un pas enrere en la tecnologia és fer tres passos endavant en la identitat i la qualitat del vi.
🪵 El repòs dels guerrers: una criança a les altures
Si la sala anterior és el lloc on sorgeix el naixement i la màgia del vi, la següent estança és el temple on aquest reposa, madura i es prepara, pacientment, per viatjar algun dia cap a casa nostra. Però a Sangenís i Vaqué les normes estan per trencar-les, i aquí arriba la segona gran sorpresa de la visita: per accedir a la sala de botes no baixem a la penombra d’un soterrani, sinó que pujem al segon pis.
En obrir la porta ens trobem amb una sala impressionant, on les botes de roure francès s’apilen de forma magistral, aprofitant cadascun dels racons per optimitzar un espai ple de caràcter. La imatge és preciosa, però el que realment ens captiva és el que ens expliquen a continuació sobre el que passa dins d’aquelles fustes.
Aquí descobrim la importància cabdal de la selecció de la bota i, sobretot, del torrat perfecte per als vins del celler. No és una elecció a l’atzar. Cada any, en un ritual de precisió que es repeteix de forma meticulosa, la Maria, el Roger, els experts botaires i els enòlegs es reuneixen per testar i triar quin tipus de torrat necessita cada anyada. El vi de cada collita és viu i canviant, i necessita una fusta a mida que l’acompanyi, que el poleixi i que en respecti la fruita i la llicorella sense emmascarar-les. Una feina d’orfebreria líquida que ens fa valorar, encara més, cada ampolla que surt d’aquestes altures.
🍾 El silenci de les ampolles: on el temps es deté
A aquestes alçades de la visita, les ganes de tastar els vins van in crescendo, es noten a l’ambient… però si una cosa ens recorda constantment el món del vi, és que les presses no són bones lectores. Els grans vins, els que tenen ànima com els de Sangenís i Vaqué, necessiten el seu temps.
La Maria i el Roger ens expliquen que els seus vins fan una criança màxima de 18 mesos en bota, però que el veritable miracle de la seva evolució es produeix després, en la foscor, i que alguns d’ells poden superar els 30 anys de vida. Wooooooowwwww!
I tota aquesta màgica guarda la fan en ampolla. Quan entrem a la sala on reposen, la imatge és, senzillament, brutal: milers i milers d’ampolles apilades perfectament, nues, sense etiqueta, sense cap identificació (almenys per als nostres ulls profans), descansant en un silenci sepulcral. Estan madurant, polint els seus tanins de llicorella, esperant el moment precís perquè un dia les puguem gaudir a casa nostra.
Fent càlculs allà al davant, la ment et fa un esclat. És impressionant pensar que, quan nosaltres vam obrir les portes de la botiga l’agost del 2019, algunes d’aquelles ampolles ja portaven una dècada sencera allà tancades, reposant en aquella penombra. I el més increïble de tot és saber que, mentre nosaltres hem anat treballant dia a dia aquests anys, elles han seguit immutables i encara es passaran uns quants anys més allà dins abans de veure la llum. El temps al Priorat es mesura d’una altra manera.
🚜 I ara sí… cap a l’origen en 4×4!
I ara sí… toca l’acció! El moment de la teoria ha acabat i el cos ens demana trepitjar el terreny. Preparem una cistella de pícnic de les que fan flicera: hi posem els vins de Sangenís i Vaqué, unes bones copes, una selecció de formatges artesanals per fer el maridatge perfecte i pugem directes al jeep. Destí? L’origen de tot.
Si des de les finestres del celler les vinyes ja semblen un autèntic quadre de Monet —amb pinzellades de verds, marrons i el reflex brillant de la llicorella sota el sol del Priorat—, viure-ho des de dins és una altra història.
El jeep comença a rugir i a enfilar els camins rurals, superant el pendent d’uns costers que fan respecte només de mirar-los. A mesura que pugem, el paisatge s’obre davant nostre de forma espectacular. Anem a tocar aquells ceps vells, a sentir el cruixit de la pissarra sota les botes i a buscar el racó perfecte on estendre la flassada, obrir les ampolles i brindar envoltats de la mateixa terra que ha vist néixer el vi que tenim a la copa. L’espera ha valgut la pena; som al cor del Priorat.
🐴 On el temps s’atura: l’esperit de la viticultura heroica
Arribar dalt de tot de la vinya, enmig del cor salvatge del Priorat, és d’aquelles experiències que et tallen la respiració. Allà dalt, envoltats de costers impossibles, és on realment entens, sense necessitat de paraules, el significat real de la viticultura heroica.
En aquest racó de Porrera sembla que el temps s’hagi aturat per decisió pròpia. Les grans màquines industrials i els tractors moderns aquí no serveixen de res; la inclinació de la terra ho fa impossible. Aquí, les mules continuen sent les companyes de feina indispensables per llaurar, preparar la llicorella i tenir cura de la terra on creix la matèria prima dels vins de Sangenís i Vaqué. És un retorn a l’essència més pura i respectuosa de la pagesia.
Amb aquesta realitat davant dels ulls, la Maria i el Roger ens expliquen com viuen el moment clau de l’any: la verema. Una collita que ha de ser, sí o sí, 100% manual, carregant els galledes coster amunt i coster avall. Però lluny de veure-ho com una simple feina dura, ens ho descriuen com un autèntic ritual familiar. Any rere any, tota la família es bolca a les vinyes, unint generacions per collir el fruit que tant ha costat mimar durant l’any.
🍷 La Simfonia de Porrera: un tast entre llicorella i brisa de Garbí
Amb la flassada estesa i sota un cel completament blau, el dia ens regala una estampa de postal: un sol radiant i una brisa de Garbí suau que tempera la calor de la tarda. Toca obrir les ampolles, fer volar els taps i deixar que el Priorat s’expressi a la copa. Davant nostre, tota la gamma de Sangenís i Vaqué disposada a ser tastada en un ordre perfecte, un viatge líquid que va de la frescor de les noves generacions a la complexitat de la història.
Comencem el tast amb la línia més jove, fresca i moderna del celler; uns vins que són l’obra de la Maria, el fruit i l’orgull de reflectir els seus estudis d’enologia adaptats a la tradició familiar. Obrim el Lo Coster Blanc, seguim amb el fresc Garbinada (que avui fa honor al vent que ens acompanya), passem pel Lo Bancal de la Garnatxa i tanquem aquest bloc amb el Lo Coster de Carinyena. Són vins vibrants, expressius, que demostren que el Priorat sap ser fresc, elegant i molt gastronòmic des de la seva joventut.
I amb el paladar ja ben afinat, passem als grans clàssics i tradicionals del celler, aquells que guarden la fusta i el pas dels anys. Comencem amb el Dara i seguim amb el Vall Por. És aquí on la Maria i el Roger ens regalen una d’aquelles anècdotes històriques que ens encanten: ens expliquen que el nom del vi és un homenatge a l’origen de la contrada, que antigament es coneixia com la «Vall de la Por», i com amb el temps va anar evolucionant cap a «Por-enrera» fins a convertir-se en l’actual Porrera. Beure’s un vi sabent que porta la història del poble a l’etiqueta és una sensació màgica.
La traca final arriba amb els dos gegants de la casa: Coranya i el famós i aclamat Clos Monlleó. Aquí les paraules comencen a quedar curtes. Són vins estructurats, complexos, on la llicorella, la fruita madura i el temps en ampolla (aquell que comentàvem abans) s’uneixen en una harmonia absoluta. Cada glop és llarg, intens, i et deixa el record de la terra que estem trepitjant en aquest precís instant.
Brindar allà dalt amb ells, tastant aquest viatge generacional amb els formatges i el paisatge de fons, ha estat un privilegi que ens endurem gravat a la pell…
🥘 L’apoteosi final: un dinar a casa i el salt al passat
I si a aquestes alçades del diumenge ja pensàvem que l’experiència havia tocat sostre i que era impossible de superar… estàvem molt equivocats. El Priorat et sorprèn fins a l’últim minut. De tornada de les vinyes, amb els ulls plens de paisatge, la Maria i el Roger ens fan passar cap a dins de casa seva per sorprendre’ns amb un dinar de luxe autèntic, d’aquells que es cuinen amb amor i es comparteixen sense mirar el rellotge.
El menú, de km 0 i amb tot el gust de la terra, comença de la millor manera: uns tomàquets frescos de l’hort amb formatge feta que explotaven de sabor, acompanyats d’una increïble focaccia de pera i gorgonzola acabada de portar del forn de pa de Porrera. Brutal.
Però el plat fort encara s’estava cuinant: una espectacular paella de muntanya que feia una olor de llenya i de tardor d’aquelles que alimenten l’ànima. I com es marida una paella d’aquesta categoria a casa d’uns elaboradors del Priorat? Doncs amb el regal més gran que et pot fer un productor: un tast vertical de les seves anyades històriques.
Obrir ampolles de diferents anys d’un mateix vi és fer un viatge en el temps. Allà, entre cullerada i cullerada de l’arròs, vam poder constatar en primera persona la impressionant evolució dels vins de San Genís i Vaqué al llarg dels anys. Com es poleix la fusta, com la llicorella es torna elegància pura amb el temps i com es manté viva la fruita. Una autèntica bogeria de dinar i una sobretaula d’aquelles que es recorden tota la vida.
I quan pensàvem que la paella i el tast vertical ja havien estat el cim del dinar, arriba el moment dels postres per acabar-nos de robar el cor. La Maria i el Roger porten a la taula una joia de la rebosteria local: la tradicional coca de cireres de Porrera. Però el toc que ho fa realment exclusiu i emotiu és l’acompanyament: un bol amb avellanes de collita pròpia del Roger, collides per ell mateix a les seves terres. El cruixent de l’avellana de veritat i la dolçor àcida de la cirera… una combinació celestial.
I com es corona un moment així? Doncs amb la joia dolça de la casa: el Simfonia en dolç, el vi dolç del celler. Un maridatge d’or on les notes de fruita pansificada, fruits secs i la finor del vi feien ballar les avellanes del Roger i la coca a la boca en una harmonia perfecta. El nom li ve que ni pintat: una autèntica simfonia de sabors, terra i acollida familiar.
Marxem de Porrera amb el cor ple de gratitud…
🏆 Un reconeixement més que merescut
Marxem de Porrera amb el cor ple de gratitud, la panxa feliç i el cotxe carregat de records, però sobretot amb una certesa absoluta: el que fan la Maria i el Roger és d’un altre planeta. I no som els únics que ho pensem!
No podem tancar aquesta crònica sense llançar un visca ben fort i una felicitació immensa a tot l’equip de Sangenís i Vaqué. L’Associació de Someliers els acaba de guardonar amb el premi al millor celler i projecte enoturístic del Priorat. Un reconeixement de prestigi que premia el que nosaltres hem viscut avui a la pell: la seva veritat, l’esforç titànic de la viticultura heroica, la saviesa de les seves cisternes i, per damunt de tot, la seva qualitat humana. Enhorabona de cor, família! Us ho mereixeu tot.
Si teniu ganes de viure el Priorat sense filtres, de tocar la llicorella i de tastar vins que us faran emocionar, feu-nos cas: aneu a Porrera i visiteu-los. Gaudireu d’una autèntica experiència enoturística de les de veritat, de les que es queden gravades a la memòria.
I si no podeu esperar a tastar la seva màgia, ja sabeu que a la botiga us esperem amb les ampolles de Sangenís i Vaqué a punt per viatjar cap a casa vostra. Que viatjar a través de la copa també és un plaer de déus!
Gràcies, Maria i Roger, per obrir-nos casa vostra, encomanar-nos la vostra passió i fer-nos sentir part de la família! 🍷✨
Deixa un comentari